 | |||
| Bruel |
«S’explica que durant l’edat
mitjana, en temps del comte d’Empúries Ponç Hug, va haver-hi, una vegada, una
pèssima anyada agrícola. El comte, amb un gran sentit de justícia, va manar que
se li entregués tot el gra recollit a la vila, per repartir-lo entre tots els
seus súbdits, i evitar així la fam entre els més pobres. Un ric home del
paratge, de molta nomenada, va voler fer la llei pel seu cantó, i va agafar tot
el blat que va poder arreplegar i el va carregar en una carreta tirada per
bous. De Castelló volia anar cap a Roses on l’esperava un vaixell per embarcar
ben lluny, però havia d’anar-hi en negra nit per no ser descobert, i havia de
travessar la zona dels estanys. En arribar-hi, els bous van començar a
enfonsar-se, i com més descarregava més s’enfonsava en el llot de la maresma,
fins que blat, bous, carreta i ric home van desaparèixer engolits pels fangs.
Des d’aleshores, del fons de les aigües dels estanys se senten els planys dels
bous, com a record de la malifeta.» Aquest crit, autènticament, és el del
mascle del bitó, a l’època de zel. Aquesta mena d’udol de bou, que surt dels
estanys, es va deixar de sentir a partir dels anys seixanta en què aquest ocell
va desaparèixer, però d’ençà la creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà
el bruel torna a sentir-se. Gràcies a la protecció, el bitó torna a criar en
aquesta zona i s’ha aconseguit, així, fer reviure la llegenda.
Bibliografia: Bruel
0 comentarios:
Publicar un comentario